Una parella de l’alta burgesia, interpretada per Joan Carreras i Mireia Aixalà, està a punt de rebre la visita del seu fill i la seva nòvia per celebrar els vint anys del noi amb un sopar. Aquesta noia, catalana de raça negra, descendeix d‘una família cubana que va patir l’esclavisme. Els pares del noi, aparentment oberts, semblen acceptar la noia, però a poc a poc apareixen les preguntes molestes, els comentaris racistes, la superioritat de la raça blanca. I l’ambient es va agrejant amb paraules molt dures i escenes que un purità titllaria de políticament incorrectes.
L’autor, Sergi Pompermanyer, explica sense embuts la història de l’explotació dels anomenats indianos, espanyols que al segle XIX es van enriquir a Cuba i van utilitzar els cubans com esclaus. Història de famílies que fins i tot en un cert moment se les anomena pel seus noms: Goytisolo, Güell… Barcelona va ser una de les ciutats europees on més indianos van traslladar el seu imperi cubà. Un dels botins eren els esclaus, homes i dones, nens i nenes que tant podien servir per treballar com per complir els desitjos sexuals de l’amo.
Amèrica és el nom que li posa l’amo a la noia que té tancada a les quadres dels cavalls i que utilitza quan vol, fins que mor clamant venjança. Som al segle XIX. Quasi tres cents anys més tard, la neta d’aquesta noia du la ràbia i la fam de justícia i no es deixa aclaparar per l’ambient de luxe i de prepotència de la família del seu company. I sembla que la història es repeteix, perquè en aquesta casa hi ha una minyona de ment molt simple que a banda de portar la casa i aguantar les borratxeres de la senyora, treu les botes del seu senyor amb un cop de cul d’ell i li posa les sabatilles a punt. És un esclavatge del segle XXI encobert amb paternalisme.
L’escenari és molt simple. Tot passa al voltant d’una taula i les escenes van saltant en el temps amb els mateixos actors que representen aquell indiano del segle XIX amb la seva esclava o el pare de família potentat i la nòvia del seu fill. Un efecte molt ben aconseguit. Com diu el director de l’obra, Julio Manrique, “l’objectiu és provocar, commoure, fer riure i fer disfrutar amb alguna cosa que quan la gent surti del teatre generi debat i remogui consciències.” Un teatre que més enllà de la lliçó moral ens delecta amb la interpretació fantàstica encapçalada per Carreras i Aixalà. A la Sala Villarroel fins al 21de gener.
Isabel Olesti